El argumento, escrito en lengua valenciana por Juan Lacomba, se extrae de las anotaciones escénicas presentes en la partitura orquestal, y se inicia con la siguiente leyenda popular valenciana:

¿Qui és aquesta donzella que és morta per amor?

Su desarrollo, en tres cuadros, se puede sintetizar por tanto como sigue:

Amb la “Cançó del Capvespre”, una veu interna canta la cançó de l’amor imposible. Passionera i la Dida filen la filosa al mirador del castell. El Cabdill, apassionat i joiós, i els pressoners, abatuts, captius es troben a la plaça d’armes, baix del mirador. El Cabdill, il·lusionat, inicia una breu pantomima d’amor anguniosament continguda. Passionera deixa caure una rosa i el Cabdill la recull. Són retirats a la presó del castell els presoners i el Cabdill. A mida que se retiren, Passionera, enamorada, davalla un a un els graons del mirador, com en un éxtasi. Entren la Juglaresa, el Juglar Bufó i la colla de joglars i joglaresses. Darrere el Baró. En la “Joguina de l’encís” la Joglaressa, bruixa i malèfica, mima la farsa de l’encisament de Passionera. En la “Dança del joc de l’escarni” el Juglar Bufó balla l’escarni de l’amor jove, front a la dansa il·lusionada de Passionera, qui canta amb les joglaresses la vida en una dansa il·lusionada i triomfal. Al segon quadre, en una nau ombrívola del castell, la Dida penetra sigilosament i confirma que està deserta. Entra Passionera i obri la portella de la pressó. Per ella ix, radiant, el Cabdill; cauen l’un en braços de l’altre apassionadament. La Dida vigil·la al fons de l’escena. Passionera entrega al Cabdill les claus del castell; té presentiments fatídics que ell desvaneix. Marxen plens de goig cap a la llibertat. Esglai. La Dida s’atansa a ells sobresaltada. Apareixen el Baró i soldats. El Baró llença la seua maledicció sobre Passionera qui, transida d’angúnia, demana perdó al seu pare per a ella i el Cabdill, però el Baró la llença a terra violentament. Al Cabdill, cercat per els soldats, li són arrebatades les claus del castell. El Baró arranca d’una arcaica panoplia un llegendari glavi de plata que, al ser refusat per Passionera amb consternació, deixa clavat sobre una taula. Per el fons desapareixen el Baró i soldats, s’enduen amb ells al Cabdill condemnat a mort. Una veu interna canta un clam que mostra el dolor de Passionera, mentres que la Dida la conhorta amorosament; la té en braços, marcida i abatuda, com en la seua infantesa. Passionera mira obsesionadament el llegendari glavi; vol pendre’l i, esglaiada, fuig les mans delicades, finalment recull el glavi argentat i el tremola al vent amb un crit de fol·lia. Al tercer i final quadre, al jardí del castell, la lluna vermella del pleniluni tiny l’escena de lluïsors sagnants. El Cabdill, mig cos nu, es troba amarrat a una columna de foc. Passionera, atzagaia de plata a les mans, balla la dansa de la mort, entre el frenesí rítmic dels guerrers joves. La mort arriba joiosa com una prometença de joventut. Passionera s’inmola als peus de l’amat.